Hi ha dies en què una votació al Parlament sembla quedar molt lluny de la vida de les persones. Aquest no ha estat un d’aquests dies. L’aprovació de la reforma del Codi Civil de Catalunya en matèria de suports a l’exercici de la capacitat jurídica és una bona notícia. Però no només perquè canvia una llei. És una bona notícia perquè parla de persones. De les seves decisions. De la seva llibertat. Del seu dret a viure la vida que han escollit.

Des de la Fundació Santa Maria de Comabella fa anys que acompanyem persones que necessiten suports per prendre determinades decisions. I si hi ha una cosa que hem après és que ningú vol que decideixin per ell. Tots volem ser escoltats, que ens preguntin què pensem, què volem i com volem viure. Això, que pot semblar tan evident, durant massa temps no ho ha estat. Durant molts anys, el sistema va entendre que protegir una persona significava decidir en el seu lloc. Es feia amb bona voluntat, moltes vegades sí. Però la bona voluntat no sempre garanteix els drets. I un dret tan essencial com decidir sobre la pròpia vida no es pot substituir.

La nova llei fa una cosa molt important: canvia la pregunta. Ja no es tracta de preguntar-nos «qui decidirà per aquesta persona?». Ara la pregunta és: «què necessita aquesta persona perquè pugui decidir ella mateixa?» Pot semblar un matís, però en realitat és un canvi profund. És un canvi de mirada. I els canvis de mirada són els que acaben transformant la societat. Aquest és, precisament, el model que des de la fundació hem intentat construir dia rere dia. Un model que no posa el focus en les limitacions, sinó en les capacitats. Que no parteix del que una persona no pot fer, sinó dels suports que necessita per poder fer-ho. Que entén que cada decisió, per petita que sembli, forma part d’un projecte de vida.

Quan una persona escull on vol viure, amb qui vol compartir el seu temps, com vol gestionar els seus diners o quin tractament mèdic prefereix, no està prenent decisions «administratives». Està exercint la seva llibertat. Està construint la seva identitat. I això mereix tot el respecte. L’aprovació d’aquesta reforma també és un reconeixement a la feina de moltes persones i entitats que, des de fa anys, han defensat una manera diferent d’acompanyar. Professionals, famílies, organitzacions i, sobretot, persones amb discapacitat que han reivindicat que ningú millor que elles sap quina vida volen viure.

Ara bé, no ens podem quedar en la celebració. Les lleis són imprescindibles, però no canvien la realitat per si soles. Caldrà desplegar-les, formar professionals, revisar maneres de treballar i continuar explicant que donar suport no és dirigir. Que protegir no és substituir. Que escoltar requereix temps, confiança i, sobretot, la convicció que totes les persones tenen dret a participar en les decisions que afecten la seva vida.

Aquesta serà la nostra responsabilitat durant els propers anys. Des de la fundació continuarem fent el que hem fet sempre: caminar al costat de les persones, no davant. Acompanyar sense ocupar el seu lloc. Ajudar a trobar respostes sense decidir-les nosaltres. Perquè darrere de cada expedient hi ha una persona. Darrere de cada resolució judicial, una història. Darrere de cada suport, una vida que mereix ser viscuda segons els propis desitjos. I, al capdavall, d’això parla aquesta reforma. No parla només de dret civil. Parla de dignitat, de confiança, de reconèixer una cosa tan senzilla com que totes les persones, amb els suports adequats, han de poder escriure la seva pròpia història.